Descobriments clau | Fars de Balears

Descobriments clau

Sistemas Ópticos

FRESNEL

El físic francès Agustín Fresnel és una de les figures més emblemàtiques en l’àmbit de la senyalització marítima, ja que a ell es va deure la incorporació dels sistemes òptics a l’enllumenat de fars i balises a pràcticament tot el món.

El primer far a disposar d’aquest tipus de lents va ser el de Corduan (França) l’any 1823. A causa de l’èxit obtingut, es va anar implantant progressivament en molts altres fars com el sistema més eficaç per a millorar elsabasts lluminosos.

Amb el disseny de Fresnel es reduïa considerablement lagrandària del lent i s’aconseguien al mateix temps importantsabasts.

ÒPTIQUES FIXES PER A FARS DE 6º ORDRE

Les òptiques que l’Administració espanyola va adquirir durant lasegona meitat del segle XIX eren principalment fabricades per tres cases franceses: Lepaute, Sautter i Barbier & Benard (més tard BBT). Posteriorment, al començament del segle XX, va començar a importar alguns aparells òptics alemanys del constructor Julius Pintsch, però va ser a partir de la segona dècada quan la casa sueca AGA, fundada per l’inventor Gustav Dalen, en va prendre el relleu.

A les Balears els fars de més abast construïts arran del pla de 1847 van ser els de 2n ordre, algunes de les òptiques dels quals estan ara instal•lades a l’exposició de Portopí. Però la gran majoria consistien en fars de 6è ordre, com per exemple Cala figuera, Maó, Botafoc, cap Blanc, cap Salines, Sa Creu, Alcanada o Portocolom. Les òptiques emprades en aquests fars de 6è ordre van ser de 30 cm de diàmetre, amb una part central diòptrica i dos cossos, un de superior i l’altre d’inferior, d’anells catadiòptrics que podien variar en nombre. La llum que emetien era blanca fixa i empraven uns llums moderadors d’oli específics per a aquests fars de poc abast.

Com a conseqüència del “Pla de Reforma de l’Enllumenat” (1902), van començar a implantar-se els nous sistemes de rotació mitjançant màquina de rellotgeria i flotador de mercuri. El primer far de l’arxipèlag que va disposar d’aquesta tecnologia va ser el de Punta de l’Avançada, inaugurat el 1905. A la resta de fars el procés de reforma es va produir, principalment, en dues etapes ben diferenciades.

En la segona década del segle XX, i molt especialment l’any 1917, es van implantar als fars de 6è ordre uns sistemes de pantalles giratòries que van eliminar l’anterior aparença de llum fix i el van convertir en la majoria dels casos en llum d’ocultacions.

Posteriorment, al final de la tercera dècada, i especialment el 1928, es van adaptar moltes de les antigues òptiques de 2n ordre al nou sistema de gir amb flotadors de mercuri.

ÒPTICA DEL FAR DE L’ILLA DE L’AIRE

Aquesta òptica de 2n ordre va ser construïda per la casa francesa Sautter i va començar a funcionar al far de l’Illa de l’Aire (Menorca) el 15 d’agost de 1860. Pertany al tipus d’òptiques giratòries del primer Pla d’Enllumenat i, per tant, amb un sistema de galets (petites rodes metàl•liques on es recolzava l’òptica) per a produir el gir de l’aparell. L’aparença que produïa era de llampades aïllades cada minut i el llum utilitzat, un Degrand amb pistons. Es va mantenir en servei fins 1965 i va ser l’últim sistema antic de rotació per galets emprat a les Balears.

ÒPTICA DE TRAMUNTANA (DRAGONERA) I PORTOCOLOM

Va estar instal•lada originàriament el 1910 al far de Tramuntana, accionada mitjançant una remunta de pesos i il•luminant amb llum Maris d’una metxa. Però arran de l’automatització el 1960, gràcies a la implantació dels nous sistemes Dalen accionats a través de vàlvula solar, va estar retirada d’aquest far i posteriorment instal•lada l’any 1965 al de Portocolom, amb motiu de la inauguració de l’enllumenat elèctric. D’aquest últim far va estar retirada al seu torn el 1996. En ambdós fars va produir una aparença lluminosa de 2 llampades blanques cada 10 segons.

ÒPTICA DE CAP LLEBEIG

Aquesta és una de les òptiques méssingulars de tota l’exposició, no sols per l’espectacular disseny, sinó també per la manera en què va haver de ser traslladada des de Dragonera fins al far de Portopí. Va començar a prestar servei al far de Llebeig el 1910. Produïa una característica de llampades aïllades cada set segons.

El 1969 es va desmuntar i va deixar de prestar servei, i al seu lloc ho va fer un “aparell universal” (dispositius provisionals d’enllumenat) fins a la inauguració del nou sistema automàtic Dalen l’estiu de 1971. El 1980, les dificultats que oferia el trasllat del basament a causa del considerable pes, van motivar la petició de suport a la 6a Flota de l’Armada Nord-americana, perquè, amb algun dels helicòpters, el transportessin fins a les dependències de la futura exposició.
Máquinas De Rotación

PRIMERES MÀQUINES DE ROTACIÓ

En el Pla General de 1847 es contemplaven sistemes de rellotgeria accionats per pesos que feien girar, o bé l’òptica sencera o només una part, i hi deixaven una zona catadiòptrica inferior fixa.

També s’hi contemplava la possibilitat de produir el gir d’únicament uns lents verticals externs, mentre que l’òptica principal es mantenía estàtica. En qualsevol cas, les aparences lluminoses aconseguides mitjançant aquests primers sistemes giratoris presentaven períodes rítmics de molta durada.

REGULADORS DE VELOCITAT

Altres dues característiques d’aquells sistemes de rotació consistien en la utilització de galets (també anomenats teixos), ja esmentats més amunt, i l’ús de reguladors de velocitat d’aletes.

Convé recordar, a més, que els primers pesos utilitzats per a produir el gir dels sistemes òptics penjaven d’una corda de cànem (com en el cas de na Pòpia) o d’una cadena de ferro (com a n’Ensiola) i no va ser fins al principi del segle vint quan es van començar a utilitzar els cables d’acer i els reguladors de velocitat de fricció.

FLOTADORS DE MERCURI

Amb la intenció d’eliminar el segon inconvenient dels primers sistemes opticogiratoris (llampades molt espaiades en el temps), es van adaptar moltes de les antigues òptiques catadiòptriques per a fer-les surar en una cubeta amb mercuri, reduint així el fregament i accelerant la velocitat de gir de l’òptica, per escurçar el temps entre llampades.
Los Combustibles Y La Evolución Tecnológica

OLI D’OLIVA

Tot i que en l’antiguitat s’il•luminessin els fars mitjançant fogueres de llenya o carbó, el far de Portopí mateix ja en el segle XIV tenia a la part superior de la torre una llanterna amb vidres i muntants de fusta per a protegir una llum produïda per dotze animetes d’oli (augmentades a dèsset el s. XV). De la mateixa manera, els fars espanyols construïts a mitjan segle XIX van utilitzar oli d’oliva, ja que era una matèria primera abundant al país. En altres llocs ho van fer mitjançant oli de llavors de colza (França) o oli de catxalot (Anglaterra).

Durant anys l’oli es va transportar a molts dels fars en embarcacions, fins i tot a aquells com Cap Blanc o Cap Salines, que no estaven en illots. Posteriorment, aquesta manera de subministrament va quedar relegada només als fars més aïllats.

PARAFINA D’ESCÒCIA

A les Balears els canvis en l’ús del combustible arribaven amb un poc de retard respecte del nord d’Espanya. Així, el pas de l’oli d’oliva a la parafina d’Escòcia es va fer al final del 1883, mentre que a Cabo Mayor (Santander) ja s’havia implantat el 1877. Tot i que pugui semblar contradictori, l’ús d’aquest material importat abaratia el cost en l’enllumenat marítim en un 30%, ja que hi havia menys consum.

Els problemes originals consistents en freqüents explosions dels llums i l’emissió de mala olor, ocasionats ambdós per una combustió un tant defectuosa, van quedar completament esmenats gràcies a l’ús dels encenedors Doty, anomenats així en honor del seu inventor, un capità de navili nord-americà, qui els havia ideat el 1868.

PETROLI

El 1901 s’introdueix el petroli en la majoria dels fars de l’arxipèlag i com a conseqüència s’implanten a poc a pocs els llums d’incandescència, que ja no utilitzaven metxes sinó capçons de seda empalustrats amb col•lodió (nitrocel•lulosa que millorava les prestacions del capçó).

El sistema més emprat als fars de les Balears va ser el de la casa anglesa Chance Brothers, de Birmingham. Aquests llums es classificaven segons el diàmetre del capçó emprat en tres categories: de 85 mm, 55 mm i 35 mm.

El primer a utilitzar-les va ser el far de Llebeig, el 1910. Aquest sistema d’enllumenat utilitzava dos dipòsits, un per al petroli i l’altre amb aire a una determinada pressió per a impulsar el combustible fins al llum. El consum era molt superior al necessitat pels cremadors amb metxes, però l’abast aconseguit era també superior.

GAS ACETILÈ

El 1912 l’inventor suec Gustav Dalen va guanyar el premi Nobel de Física “per la combinació entre reguladors automàtics iacumuladors de gas que podien ser emprats en la il•luminació de fars i boies nàutiques”. Gràcies a aquests nous dispositius va començar l’automatisme dels senyals marítims i, com a conseqüència d’això, els torrers i les famílies que es veien obligats a viure en petits illots amb un aïllament extrem, van poder abandonar progressivament aquestes destinacions per ocupar places amb millors condicions de vida.

Dalen va crear la casa AGA, que va prendre el relleu a les franceses Sautter, Lepaute o BBT (Barbier, Benard & Turenne) en el subministrament de sistemes opticogiratoris per a l’enllumenat marítim. A partir d’aquest moment, l’automatització en l’encesa i apagada dels fars va constituir un dels objectius prioritaris de les administracions encarregades. La peça clau per a aconseguir aquesta automatització va ser la vàlvula solar.

Els primers senyals marítimes automàtiques amb gas acetilè de l’arxipèlag van ser les del Dau Gross d’Eivissa, y les boies del port de Maó el 1917. A les Balears els últims sistemes d’enllumenat amb aquest sistema van ser retirats el 1995.

ELECTRICITAT

Després que el 1888 s’inaugurés el primer far elèctric espanyol, concretament el de Cabo Villano (Galícia), aquesta font d’energia va anar ocupant progressivament major rellevància en els senyals marítims.

A les nostres illes, els primers fars elèctrics van ser els del Botafoc, al Port d’Eivissa, del Cap Gros i de la Creu, al Port de Soller, Ciutadella y Maó a Menorca, així com Portopí i La Riba al Port de Palma, tots ells electrificats el 1918.

A partir d’aquesta data, prompte o tard tots els senyals marítims han adoptat d’una manera o d’una altra l’ús de l’electricitat. Les novetats sorgides amb l’electrificació dels fars van consistir, al començament, en la implantació de llums elèctrics de filaments, automatismes per al canvi de llums, grups electrògens com a subministrament alternatiu d’energia i rellotges orbitals per a l’encesa i apagada automàtica del far. Però una gran quantitat de senyals van fer el pas directe de l’acetilè a la tecnologia fotovoltaica, amb la utilització de panells solars com a generadors d’energia elèctrica.

TELECONTROL

Ja al final dels vuitanta, i sobretot en la dècada dels 90, l’electricitat va donar pas a l’electrònica, i aquesta, finalment, a la informàtica. És així com en el que portem de segle XXI, els senyals marítims més rellevants controlats per l’Autoritat Portuària de les Balears, han passat a estar integrades en la xarxa de senyals vigilats sota control remot.

Amb aquest sistema els fars poden estar sota vigilància contínua a través de sistemes informàtics que estableixen una comunicación amb el centre de telecontrol mitjançant ràdio-mòdem, telefonía mòbil o telefonia convencional. A més, aquesta tecnologia permet enviar telecomandaments al far per donar-li ordres d’encesa, apagada, revisió del sistema, etc.